FINALITZACIÓ DE L'ASSIGNATURA

Aquesta última entrada del bloc volia dedicar-la a comentar un poc la opinió sobre aquesta assignatura. És ben cert que quan ens va informar el mestre de que segurament no hi hauria un examen final, ens vam alegrar moltíssim. Aleshores, ens va explicar pas a pas en què consistiria l’assignatura exactament. La realització d’un bloc amb deu entrades com a mínim, el visionat de tres de les pel·lícules d’Espai Cinema (“Amanèixer”, “Antonia’s line” i “Sin perdón”), la lectura d’un llibre de literatura acompanyada de dos de les lectures curtes d’aula virtual i, a més, també havíem d’anar a veure dos obres de teatre i, posteriorment, realitzar una breu entrevista amb ell.

Sincerament quan vam veure tot allò que havíem de realitzar en menys de quatre mesos, molts de nosaltres vam arribar a pensar que era impossible, que no tindríem temps per a tot, que era molta faena.

Però, ara que ja ha acabat el curs, millor dit aquest xicotet curs, he de dir que aquesta assignatura m’ha servit molt més del que pensava. El fet de realitzar el bloc m’ha fet reflexionar sobre temes que segurament ni m’haguera parat a pensar si aquest no haguera tingut que fer-lo i, a més, he aprés l’estil d’escriure en un lloc com és el bloc, un estil personal i subjectiu expressant les idees que més ens agraden. D’altra banda, l’experiència d’anar a veure una obra de teatre em va agradar molt també, ja que mai hi havia anat i va ser una oportunitat per a deixar de costat els llibres i gaudir durant una estona d’una història molt divertida junt a varis companys de classe. I, finalment, també m’agradaria comentar que, tant el fet de donar-nos llibertat a l’hora d’elegir els llibres per a llegir com les recomanacions que feia el mestre a classe sobre alguns d’aquests, en pareixen idees oportunes per part d’ell.

En definitiva, una assignatura en la qual he aprés, m’he format sobre distints temes comentats a classe que no sabia i, fins i tot, m’he divertit.

IUVENTUTIS DAY: UN THRILLER EPISCOPAL

Fa unes setmanes vaig anar al Teatre Micalet en dos companys més de classe a veure una obra molt bona: Iuventutis Day. Aquesta és la primera col·laboració dramatúrgica i de direcció entre Xavi Castillo i Joan Peris

L’obra és una comèdia àcida i, en alguns moments disbauxada, en la qual es barreja les crítiques a la jerarquia eclesiàstica, a la banalitat dels mitjans de comunicación de masses i a l’estil caciquil de fer política d’una familia molt propera. Però, cal destacar que el tema fonamental és el cinisme de l’església. Davant una nova visita del Papa a València, naixerà una fundació, Iuventutis Day, que prepararà l’acostament entre l’església i la joventut. Finalment, un assassinat capgirarà tots els plans i transformarà la realitat en un thriller de risa.

He de dir que el ritme frenètic i la tempesta de circumstàncies ajuden a fer aquesta història boja. Si teniu la oportunitat, desconecteu i disfruteu. Jo em vaig riere moltíssim. És francamente recomanable.

AMANÈIXER

“Amanèixer”, originalmente anomenada “Sunrise”, és la primera pel·lícula realitzada als Estats Units pel director alemà F. W. Murnau a l’any 1928. He de reconéixer que quan em vaig assabentar que era una pel·lícula muda, no em va fer massa gràcia, és més, no em fea cap il·lusió veure-la. Pensava que no hi hauria cap tipus de música tampoc, però em vaig sorprendre quan, en absència de les veus, hi havia una música de fons durant tota la pel·lícula.

El tema central que es tracta a aquesta pel·lícula és la infidelitat. Narra la història d´una família que viu a una aldea. La seua tranquilitat es veu desboronada, quan arriba una bella dona de ciutat, per tal de passar les vacances. El camperol s´enamora d´ella i planeja assassinar a la seua esposa. El seu plà consistia en simular un accident amb la barca a mig llac i ofegar-la. La seua dona fuig, però s´arregla la situació tornant-se a casar. Una vegada, més enamorats que mai, els sorprén una forta tormenta mentre tornaven a casa amb la barca. Després de la tormenta, l´home apareix a la vora del llac sense la seua parella. Angoixat demana ajuda. Per tal de finalitzar aquest drama, l´amant se’n torna a la ciutat i els dos enamorats amb el seu fill es besen.

He de dir que l’argument transcorre de manera prou lenta però, tot i això, l’experiència de veure-la em va agradar, ja que no estem acostumats a veure aquest tipus de pel·lícules i puc assegurar-vos que de vegades no va gens mal perquè t’adones que fins i tot les pel·lícules en tan sols una música de fons, sense cap tipus de veu narrant la història ni escenificant-la, poden arribar a ser fantàstiques.

NO ÉS SUFICIENT UN MINUT DE SILENCI

La violència de gènere és un problema que ens implica a tots. Estem cansats de sentir als mitjans de comunicación el nombre de dones mortes, encara que sense olvidar que en menors ocasions també existeixen homes que la sofrixen. Generalment dones apunyalades, atropellades, cremades vives, esquarterades, llançades al buit… I, en molts casos, després d’haver suportat el maltractament durant anys en silenci! Però, en quina societat vivim? Què està passant?

És evident que la nostra societat al llarg de la seua història s’ha caracteritzat pel fet de ser patriarcal i masclista i per establir relacions desiguals de poder quedant la dona en una situació de desavantatge i subordinació respecte a l’home. Però, llevat d’això, ha fet la dona alguna cosa malament per a rebre totes aquestes actituds de despreci i d’agressió que estan rebent moltes d’elles actualment als hogars familiars? I es que, a més, la violència contra la dona no solamente constitueix una forma de discriminació, sino que comporta violacions al dret a la vida, a la integritat física, la llibertat i seguritat, aspectes essencials per a un ésser humà.

Quan sentim a la televisió la notícia que ha mort una dona en mans del seu home assassinada o ens informen sobre una xifra elevada de dones maltractades corresponent a un temps determinat, la nostra típica actitut és quedar-se callats durant un moment, ens quedem sense paraules, sorpresos del que acabem de escoltar.

Però, no és suficiente aquest minut de silenci. Hem de buscar estratègies i ferramentes per donar solució a aquesta problemàtica que no ens deixa viure hui en dia. Encara que també hem de revisar aquelles concepcions més arrelades sobre allò que és la dona i allò que és ser home; ahí trobarem desgraciadament molts estereotips que donen peu a la violència.

SENSE PERDÓ, C. Eastwood

Abans de tot, m’agradaria dir que quan vaig anar a veure aquesta pel·lícula a Espai Cinema, estava convençuda que anava a veure el típic western que solen veure les persones majors per les vesprades mentre estan sentades al sofà. Però no, em vaig enganyar completament. És una d’aquelles pel·lícules amb les quals et quedes amb un bon sabor de boca, tant per la seua trama i els seus característics personatges (Eastwood aconsegueix que l’espectador acabe aborrint al sheriff, a la llei, i que senca llàstima per un assassí que defén a unes prostitutes) com per els fantástics paissatges i una música totalmente acertada que es repeteix al llarg de la pel·lícula.

El personatge principal d’aquesta història és William Munny (Clint Eastwood), un pistoler exalcohòlic i viudo amb dos fills que està retirat i que, degut a la situació que estan passant ell i els seus fills i com a vell caçador de recompenses, accepta un últim treball acompanyat de dos pistolers més (M.Freeman i J.Woolvett), pel qual seran recompensats. Aquest consisteix en matar a dos homes, els quals van destrossar la cara a una prostituta. Aquesta missió no resulta del tot fàcil per la intervenció de Little Bill el xèrif del poble de Big Wiskie, qui no permet la entrada de forasters amb armes.

Aquesta pel·lícula originalmente anomenada “Unforgiven” intenta renovar el cinema de l’Oest al segle XX. Un exemple és la desmitificación que fa del gènere, ja que es tracta d’un relat d’antiherois, de perdedors, on es deixa entreveure la violència, les injustícies, les venjances, aspectes que no apareixien a aquestes pel·lícules.

La veritat, va ser una pel·lícula senzilla i realista que em va agradar molt, ja que intenta mantindre l’atenció de l’espectador fent que aquest participe i siga crític d’aquesta.

PEL·LÍCULA: ANTONIA'S LINE

La pel·lícula “Antonia’s line” va ser dirigida per Marleen Gorris a l’any 1995 i, un any després va rebre l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. És una deliciosa narració generacional d’un marcat tarannà feminista. I, encara que ens parega estrany, és una historia que reconstrueix més de quaranta anys de la vida d’una dona obstinadamente independent des de la perspectiva de l’últim dia de la seua vida.

Aquesta pel·lícula ens situa en un xicotet poble holandés. Exactament comença mentre Antonia repassa la seva vida tranquil·lament al seu llit. Fa memòria des de després de la Segona Guerra Mundial, en la qual va tornar al poble on va nàixer amb la seua filla Daniella, fins als actuals dies. A partir d’aquest moment, recorda la seva vida durant els cinquanta anys després, així com la dels seus fills i néts. El seu comportament independent, la seva família, i en especial la seva lluita pel feminisme, es barreja amb la vida quotidiana del poble en què viuen. Finalment, la vella aldea es converteix en la llar de personatges molt diferents en els quals el ressentiment inicial es converteix en tolerància i, posteriorment, en amor. A més, hem de dir que quan no trobem cap diàleg, durant tota la pel·lícula la veu que pertany a la seua bisnéta ens conta part de la història.

La narració es contada per quatre generacions de dones, sense deixar pas als homes. Per tant, podem dir que es tracta d’una novetat, ja que históricamente les sagues familiars sempre han sigut contades pels homes i, en aquest cas, són les dones els caràcters principals d’aquesta història que, a més, no li donen excessiva importància a aquests encara que entren a formar part de les seues vides.

D’altra banda, m’agradaria afegir que en aquesta pel·lícula també es pot veure reflectit el masclisme existent en la societat actual, sobretot quan un dels fills, aprofitant el retràs mental de la germana la viola sense que ningú ho sàpiga, fins que el pillen, a més de violar també a la néta d d’Antonia.

En definitiva, recomane aquesta pel·lícula a tothom pel fet de fer-me reflexionar sobre aspectes importants sobre la vida i, concretament, sobre el fet que hem de viure la vida sense pensar allò que pensarà la gent sobre nosaltres, perquè no val la pena. Aquesta pel·lícula ens mostra una història plena de rialles, de llum, de bellesa i de força.

EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES

Molta gent em preguntava si m’havia llegit aquest llibre. Jo sempre responia que no i, quan ho feia, una cara de sorpresa envaïa a la persona que es trobava davant de mi. Com és que no l’has llegit? No n’has sentit parlar? Aquestes eren les preguntes més freqüents quan eixia el tema. Per aquesta raó, aquests Nadals finalment, em vaig decidir a llegir-lo.

“El noi del pijama de ratlles” és la quarta novel·la de John Boyne i la primera que es publica en català. Tracta un tema tan transcendent i dolorós en la nostra història recent com el holocaust, però no des d’un punt de vista històric ni des d’un punt de vista adult. La narració dels fets s’ofereix a través de la perspectiva d’un nen de nou anys, Bruno. En un principi, aquest llibre aniria adreçat a joves a partir de 13 anys però, sens dubte, també es perfectament recomanable per a més grans.

La història arranca quan Bruno i la seua família han de deixar la vida tranquil·la de Berlín i traslladar-se al camp de concentració de Auschwitz, pel fet d’ascendir a son pare, comandant nazi, en la feina. Ja instal·lats en la nova casa, sense els seus amics, Bruno s'avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s'alça davant la finestra de la seua habitació. Des d’allí veu, a l’altra banda d’aquesta, a una sèrie de gent que ell creu que vesteixen pijames a ratlles quan, en realitat, són presoners. Un dia, l’afany explorador que li proporciona la seua nova vida, el duen a escapar-se buscant alguna aventura, algun amic, fins que ho aconsegueix. Encuriosit per veure que hi havia a l’altra banda de la tanca, es va dirigir cap allí i, en un punt d’aquesta, va conèixer a un xiquet que vestia el pijama de ratlles que ell havia vist que duien totes aquelles persones. Entre ells, nascuts el mateix dia, a poc a poc sorgeix una relació de necessitat, més que de amistat, que els duu a acabar junts, al final de la novel·la, al mateix costat de la tanca.

En definitiva, he de dir que aquesta és una excel·lent novel·la amb un ritme molt àgil i que, per tant, es llegeix d’una sola glopada. Tant l´honestedat narrativa i la congruència dels personatges com la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel·la d´una qualitat literària molt humana i d´una força narrativa captivadora.

Bruno somiava amb una escala de la seva preciosa casa de Berlín i no entenia res del que passava al seu voltant, ni les reixes, ni les anades i vingudes, ni els nous amics. És precisament aquesta innocència tant i tant pura que fa que ens arribe al cor aquesta història on tot és pur. L'autor juga amb aquesta inocència del protagonista per ensenyar-nos l'horror dels camps de concetració des del punt de vista d'un nen, que evidenment no compren el que succeix realment.

FUME, TOTAL DÓNA IGUAL!

Data: vespra de Nochebuena. Lloc: secció del DNI en una Comissaria de Policia. Fet: un home de mitjana edat encén un cigarret que finalitza minuts després, fent cas omís d’estar en un local públic i dels rètols de prohibició. El pitjor és que cap dels visitants ni funcionari es va atrevir a dir-li res.

I és que hem oblidat ja la famosa llei antitabac, a compte de la nostra permissivitat habitual i de la laxitud amb què en aquest país s’apliquen les normes una vegada ha passat la seua novetat. Així s’explica que, després d’uns primers anys de descens en el consum de cigarrets, tanquem 2008 en Espanya amb un 1% més de caixetes consumides que fa dos anys.

Serà per la crisi econòmica, diuen, que ha tornat l’ansietat a una població que anava eradicant el vici a poc a poc. I tan a poc a poc que ho fèiem que seguim siguent el país d’Europa amb més fumadors, un terç de la població adulta.

Així que, o ací la crisi té característiques psicològiques específiques que ens posen més nerviosos que a la resta dels mortals, o és que en aquest país podem fumar com a possessos sense que açò ens pertorba gens ni mica.

Encara que no és del tot exacte. Fumar en llocs prohibits no duu habitualment a cap tipus de sanció, en efecte, però exposa a qui així ho fa i a qui respira passivament el seu fum a malalties que sense ell no patirien. Segons càlculs tan discutibles com es vulga, el 7% de tots els actes sanitaris tenen com a origen el tabaquisme; cada any moren per la seua causa 40.000 persones, i el consum de tabac costa al nostre sistema de salut més de 4.000 milions anuals.

Aquesta xifra podria doblar-se fàcilment per al conjunt de l’economia espanyola si li afegim la despesa per baixes laborals, el temps perdut pels fumadors, els consegüents despistes en el treball, etc.

En aquest país, tan reglamentari en excés com incomplidor de tot allò que es reglamenta, arriba a resultar perillós fins prendre un simple café en un bar, degut als pocs que hi ha exempts de fum. Així que, per què deixar de fumar?

Probablement, la raó definitiva per a fer-ho seria el major risc de càncer i d’una àmplia gamma de malalties dels qui fumen o solament ho fan passivament al seu pesar. Entitats mèdiques, com el Institut Valencià d’Oncologia, estan realitzant hui en dia, a un cost molt onerós, el control preventiu d’antics fumadors i quantificant la seua propensió al càncer. Quan ja tinguem eixos resultats, segurament que eixe dia, se’ns caurà el cigarret de la boca de pur espant. Mentres tant, fumem insensatament, perquè, com en la Comissaria on jo vaig estar, ningú ens cridarà l’atenció.