EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES

Molta gent em preguntava si m’havia llegit aquest llibre. Jo sempre responia que no i, quan ho feia, una cara de sorpresa envaïa a la persona que es trobava davant de mi. Com és que no l’has llegit? No n’has sentit parlar? Aquestes eren les preguntes més freqüents quan eixia el tema. Per aquesta raó, aquests Nadals finalment, em vaig decidir a llegir-lo.

“El noi del pijama de ratlles” és la quarta novel·la de John Boyne i la primera que es publica en català. Tracta un tema tan transcendent i dolorós en la nostra història recent com el holocaust, però no des d’un punt de vista històric ni des d’un punt de vista adult. La narració dels fets s’ofereix a través de la perspectiva d’un nen de nou anys, Bruno. En un principi, aquest llibre aniria adreçat a joves a partir de 13 anys però, sens dubte, també es perfectament recomanable per a més grans.

La història arranca quan Bruno i la seua família han de deixar la vida tranquil·la de Berlín i traslladar-se al camp de concentració de Auschwitz, pel fet d’ascendir a son pare, comandant nazi, en la feina. Ja instal·lats en la nova casa, sense els seus amics, Bruno s'avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s'alça davant la finestra de la seua habitació. Des d’allí veu, a l’altra banda d’aquesta, a una sèrie de gent que ell creu que vesteixen pijames a ratlles quan, en realitat, són presoners. Un dia, l’afany explorador que li proporciona la seua nova vida, el duen a escapar-se buscant alguna aventura, algun amic, fins que ho aconsegueix. Encuriosit per veure que hi havia a l’altra banda de la tanca, es va dirigir cap allí i, en un punt d’aquesta, va conèixer a un xiquet que vestia el pijama de ratlles que ell havia vist que duien totes aquelles persones. Entre ells, nascuts el mateix dia, a poc a poc sorgeix una relació de necessitat, més que de amistat, que els duu a acabar junts, al final de la novel·la, al mateix costat de la tanca.

En definitiva, he de dir que aquesta és una excel·lent novel·la amb un ritme molt àgil i que, per tant, es llegeix d’una sola glopada. Tant l´honestedat narrativa i la congruència dels personatges com la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel·la d´una qualitat literària molt humana i d´una força narrativa captivadora.

Bruno somiava amb una escala de la seva preciosa casa de Berlín i no entenia res del que passava al seu voltant, ni les reixes, ni les anades i vingudes, ni els nous amics. És precisament aquesta innocència tant i tant pura que fa que ens arribe al cor aquesta història on tot és pur. L'autor juga amb aquesta inocència del protagonista per ensenyar-nos l'horror dels camps de concetració des del punt de vista d'un nen, que evidenment no compren el que succeix realment.